Ajuntament de Sant Andreu de la Barca
25/11/2017 10:27:34
Inici | Contacte | Mapa Web
Castellano | A A A
Sant Andreu de la Barca
Ciutat

Signatures del llibre del jurats de Sant Andreu de la Barca
Signatures del llibre del jurats de Sant Andreu de la Barca

La Constitució jurada de 1594 de Sant Andreu de la Barca

Xosé Lois García
Cap de l'Arxiu Històric Municipal

El context local
A l'última dècada del segle XVI, l'antiga vila de Sant Andreu de la Barca tenia institucions pròpies, com era l'assemblea de jurats presidida pel batlle, amb un sotsbatlle i quatre jurats, que depenien directament de la baronia de Castellví de Rosanes, però que també gaudien d'autonomia pròpia. Concretament, al mes de març de l'any del Senyor de 1594 el batlle, Pere Soler del Palau, redacta una constitució que tracta de respondre als problemes que es donaven a la nostra localitat. En aquesta constitució s'observen diverses recomanacions i prohibicions, totes elles reguladores de la vida pública de la minúscula població de Sant Andreu de la Barca. Cadascuna d'aquestes crides o reglamentacions revelen bastant bé la vida quotidiana en què estava submergida la població.

A l'estructura jeràrquica de la baronia dels Castellvells hi havia en aquesta època Na Mència de Requesens, néta del tot poderós Luis de Requesens, company de correries de Felip II, l'home fort de Catalunya al regne de Castella i casat amb una Zúñiga, del matrimoni amb la qual va néixer Juan de Requesens i Zúñiga, que es casa amb Guiomar Pardo, de l'alta noblesa castellana; d'aquest matrimoni neix Na Mència de Requesens, la baronessa que ostentava el poder en totes les viles i termes de la baronia, casada amb un Fajardo i mare de Luis Fajardo de Requesens que hereda la baronia el 1618, a la mort de la seva mare. Na Mència es casa per segon cop amb el comte de Benavente, Juan Alonso Pimentel Quiñones de Herrera, amb el qual va tenir onze fills. La baronessa i comtessa de Benavente viu mes temps als territoris castellans que als de la seva pròpia baronia, i delega part de les seves atribucions en el donzell i procurador En Francesc de Gualbes, que pertany a una de les famílies nobles i influents de Catalunya en temps de Felip II. Sabem que, a partir de 1589, Barcelona i el seu entorn és turmentada per una pesta immensa i tant a Martorell com a Sant Andreu de la Barca es creen cofradies i festes en honor de Sant Sebastià i de San Roc, als quals es dediquen pregàries i processons per arruixar Ia pesta.

En aquesta època la baronessa Na Mència no va ser a la seva baronia i encara que el permís de la constitució jurada escrita pel batlle i cap de jurats, Pere Soler, va tenir més a veure amb l'autorització de Francesc de Gualbes que amb Na Mència, aquesta era sabedora de tots els moviments que s'hi feien. Sant Andreu de la Barca, quan s'escriu i entra en vigència aquesta constitució, passava per uns moments álgids, en contrast amb el que passava en molts pobles de Catalunya. La petita vila havia augmentat de població, en part a causa de la immigració dels hugonots francesos i també catòlics que fugien de les guerres de religió de França i que van prevaler des de 1559 fins a 1598; aquestes confrontacions van desembocar en l'anomenada matança de San Bartolomé, ocorreguda a Paris el 24 d'agost de 1572. Aquesta contesa religiosa va desembocar en una gran emigració d'hugonots i de catòlics cap a Catalunya. Molts dels arribats a Sant Andreu de la Barca procedien de la regió del Migdia-Pirineus i van aportar cognoms francesos, com ara Gensana, Bofill, Bonastre, Mairench, Savarachs, Tuch i d'altres. Hi construeixen cases importants diferenciades de la tipologia arquitectònica de Sant Andreu de la Barca d'aquella època. Es construeix una nova església, que comença per un altiu campanar octogonal, del qual es posa la primera pedra I'11 de juny del 1568. Això vol dir que el nombre de fidels augmenta i l'anterior recinte eclesiàstic es fa petit. D'altra banda, els francesos fugits són famílies amb un poder econòmic bastant alt, atès que pertanyien a una burgesia terratinent i eren persones professionalment qualificades i inserides en els gremis més professionalitzats dels quals mancaven molts pobles de Catalunya.

Per tant, el mosaic estàtic de la cultura tradicional camperola es modifica considerablement, gràcies al nou perfil que introdueixen els francesos, potser atrets pel camí reial, molt transitat, i unes barques per les quals es podia accedir a un poble petit, però amb una terra fèrtil i banyada pel riu Llobregat. A la dècada dels noranta del segle XVI ens trobem amb una nova suma d'infraestructures importants, com són les construccions d'albergs i fondes i el moviment de propietats de terres en les quals els francesos inverteixen els diners que porten amb ells. La inversió d'aquests immigrants propicia un nou progrés i altres relacions de convivència que s'anirà estabilitzant any rere any.

Al Sant Andreu d'aquesta època ens trobem amb l'efervescència dels moviments bandolers que operaven a tot Catalunya i particularment al Congost, on el territori de Sant Andreu acaba i el de Martorell comença. Aquest lloc era un punt clau i emergent per a les operacions d'assalt dels bandolers, que tenien cobertura a les masies pròximes, aixi com als poblats del Palau i de Sant Andreu. A la confrontació amb la Castella de Felip II, que cada vegada més interferia en els estaments ì en les institucions catalanes, la resposta popular passava per una rebel.lia col.laboracionista amb els bandolers. En aquesta època va haver-hi diversos processosjudicials a veins de Sant Andreu de la Barca per col.laborar o donar cobertura als bandolers. En un període posterior, el mateix rector Pere Peradaltes (rector des de 1612 fins a 1631) va ser processat per mala conducta al donar cobertura als bandolers. El bandolerisme dels nyerros i cadells prenia postura, uns en pro de Catalunya i altres a favor de Castella.

Davant tota aquesta problemàtica, el mateix batlle i cap del Consell de Jurats, Pere Soler, va decidir elaborar una constitució perquè s'observessin i complissin una sèrie d'ordenances i normatives amb la finalitat d'assegurar una convivència d'acord amb els interessos ciutadans de Sant Andreu i de la pròpia baronia.

Sant Andreu de la Barca en el context de la Catalunya convulsa
Quan el Consell de Jurats aprova la normativa constitucional per ser escoltada i complerta a Sant Andreu de la Barca, el 1594, Catalunya passa per un dels moments més rígids amb la corona de Castella sota el regnat de Felip II, un rei que introdueix a Catalunya una sèrie de virreis forans que representen els interessos del centralisme castellà i tracten d'ignorar els estaments més representatius amb què Catalunya s'havia regit. La intromissió del poder felipista va deteriorar les relacions, atès que aquest afavoria constantment les Ileis castellanes d'assimilació. Integrar les constitucions catalanes amb les de Castella era una de les pretensions del poderosissim Consell d'Estat del regne de Castella que va dictar normes i comprar voluntats per imposar les normes castellanes a Catalunya. Estem parlant de l'any de 1594, en l'últim període del regnat de Felip II, mort el 1598. Tots sabem les conseqüències que es van donar molt més tard a Catalunya per aquesta política d'assimilació.

Sant Andreu de la Barca va observar com per al seu camí reial passaven tropes castellanes que amb caràcter d'urgència es van posicionar en molts pobles de Catalunya, incloent el mateix Sant Andreu, amb el pretext d'auxiliar els creients francesos. El mateix Felip II va dir el 1593: "Veent la Iglésia tan oprimida y les coses de França en tan gran treball", manà els bisbes i d'altres jerarquies eclesiàstiques que fessin pregàries i sufragis per tal que "Nostre Senyor Déu auxili y favor per lo remey de dita Iglésia y regne de França': Segons el rei, els bandolers, els hugonots i els gascons eren el mal de Catalunya i per tant calia combatre'ls. Però, en el fons de la qüestió, es tractava de combatre i perseguir tots els descontents amb les normatives felipistes. Per sustentar aquell aparell repressiu va ser nomenat virrei de Catalunya, Bernardino de Cárdenas i Portugal, duc de Maqueda i de Feria. El duc de Ma-queda va afavorir les convulsions contra els catalans, i va desplegar tropes i va imposar càrregues econòmiques que afavorien les arques de la corona de Castella. EI duc va fer possible que la noblesa ja vinculada als interessos de Castella, com els Recasens (la pròpia Na Mència de Requesens, baronessa i senyora de Sant Andreu de la Barca), els Queralt, els Carmona i els Gualbes, defensessin els interessos felipistes a Catalunya. En aquest sentit, l'historiador anglès, J. H. Elliott, en el seu llibre: La revolta catalana (1598-1640), diu: "Les families catalanes més importants, com la dels Requesens, havien marxat a Castella durant el segle XVI i s'havien assimilat a l'aristocràcia castellana':

Estem parlant d'un període de convulsions i confrontacions circumscrit no només a l'espai català, sinó també a tot el regne d'Aragó, a causa de la posició del fugitiu i combatiu Antonio Pérez davant un Felip II ja vell i desacreditat per les seves aventures bèl•liques i per la seva ortodòxia catòlica. En aquest contenciós la petita vila de Sant Andreu de la Barca no en quedaria al marge, atès que els nous habitants de procedència francesa, molt polititzats i cristianitzats van tenir molt a dir davant les pretensions castellanes, al costat dels catalans vells fidels a les tradicions i constitucions de Catalunya.

Dictamen constitucional de 1594 a Sant Andreu de la Barca
Amb el beneplàcit dels representants de la baronessa Na Mència de Requesens i comtessa de Benavente, el batlle i cap del Consell de Jurats, Pere Soler, va perfilar les tretze crides constitucionals signades per ell i pel sotsbatlle, Benet Majol, al març de 1594. Aquesta constitució va ser escrita per Lluís Durán, que va ser rector de Sant Andreu de la Barca de 1589 a 1612. Aquest rector va ser una espècie de notari que testimoniava els debats i els acords, atès que en aquesta època el Consell de Jurats deliberava les qüestions pertinents de la vila dintre de la sagristia de l'església, molt abans de comptar amb una seu pròpia.

A la crida de Desguiament de Guiats, l'honorable batlle revoca i anul·la les antigues obligacions dictades pels seus antecessors en el càrrec, això ens fa pensar que és a l'inici del seu govern.

La crida De no jurar de Déu, apel·la a la moral cristiana de no blasfemar ni renegar de Déu. En aquest principi es mostra una preocupació per una sèrie de persones sospitoses de no coincidir amb els principis marcats per l'Església. La multa contra els blasfems es podria considerar insignificant si la comparem amb el càstig que dictaria la inquisició en aquell temps, atès que només se'ls imposava la compra de la il•luminació de l'església.

De adobar los camins, és un altre dels assumptes d'obres públiques que a Pere Soler el preocupa i afecta els propietaris que tenen les seves terres limítrofes al camí reial. Aquesta era una de les vies que creuava les poblacions de Sant Andreu i del Palau; sembla ser que aquelles immenses lloses de la via romana estaven molt deteriorades i el mateix batlle buscava el seu decòrum i viabilitat.

De eixir de viafos, fa referència a la participació ciutadana i al compliment de les premisses que els representants legals demanen durant un govern determinat.

De no casar perdius, respon a la protecció d'una sèrie d'aus que només podien ser caçades pels barons, els seus magnats i els seus súbdits. Per això és que s'insisteix en una sèrie d'espècies i també d'artilugis que s'empraven en la caça furtiva. Sant Andreu de la Barca era una de les zones més privilegiades de caça a la qual va assistir al segle XV el mateix rei Joan II. Tant la caça com la pesca estaven reservades als senyors de la terra, privilegi antic que es preservava en aquesta constitució.

De no pescar, és una altra crida semblant a l'anterior. Les aigües del riu Llobregat, pel que respecta tant a la pesca com a la concessió de passar-hi barques i abeurador de ramats, era privilegi directe i reservat ala baronia i el batlle posa l'accent en aquest privilegi tan important per als interessos econòmics de la baronia.

En la crida De no dir paraules injuriosas, es torna a insistir en aquesta preocupació per no proferir injúries i modelar la moral.

De no jugar, es resumeix en tres modalitats de recomanacions i prohibicions com les De aportar cartes, De no jugar a carta girada i De no jugar mentres los officis divinals se celebraran. Sorprenen aquestes tres crides, que ens duen a pensar que a Sant Andreu de la Barca hi havia cases dedicades al joc. El que si era tradicional era el joc de daus i de dames. Al segle XIV, en una de les visites pastorals que va realitzar el bisbe de Barcelona a Sant Andreu de la Barca, condemna el joc que alguns veïns feien amb afany de lucre. Amb l'arribada dels hugonots francesos, s'introdueix el joc de cartes i les apostes de diners, segurament un model nou per als habitants de Sant Andreu, induïts a jugar tot renunciant als oficis religiosos i incorrent en l'alteració de les normes establertes.

De no robar fruita, ens revela que alguns dels habitants de Sant Andreu de la Barca eren pobres de solemnitat en haver de robar llenya, raïm, fruites i hortalisses, generalment aprofitant-se de la nit.

Finalitza aquesta constitució jurada amb la: De no aportar armes desonestes de nit. S'assenyala el batlle com la màxima autoritat de fer complir penes, rigorosament executades, per a aquells que duguin de nit pedrenyals, bordons ferrats i espases. Aquesta norma estava dirigida principalment als bandolers i als seus col•laboradors. El pedrenyal era l'arma que feia servir el bandolerisme social i polític. J.H. Elliott, al seu llibre citat, esmenta una série de modalitats de pedrenyals i les repercussions que aquests instruments van tenir a la societat de l'època. L'autodefensa d'uns va permetre que alguns tinguessin el privilegi de dur pedrenyal i a d'altres persones més vulnerables se'ls va prohibir, encara que la norma general era la de lluitar i perseguir a aquells que duien pedrenyal.

Sens dubte, totes aquestes crides responen als esdeveniments més immediats, que les autoritats i, també, la societat d'aquell entornafronten per defensar els seus interessos, en ocasions en contrast amb aquells que mancaven d'un benestar que els assegurés la seva supervivència. Aquesta constitució ens remet a un temps i a un espai que hem de contextualitzar al Sant Andreu de la Barca del segle XVI.

 Versió per a imprimirImprimir