Ajuntament de Sant Andreu de la Barca
11/12/2017 10:34:09
Inici | Contacte | Mapa Web
Castellano | A A A
Sant Andreu de la Barca
Ciutat

Una sotregada

Les històries d'apareguts son una constant en les llegendes.

A Sant Andreu de la Barca, nogensmenys, hi ha també una història d'aquesta tipus. I per cert és ambientada en una episodi recent de la historia, les inundacions del Vallès de 1962, que va produir una gran mortaldad pel desbordament de la riera de Rubí.

Josep M. Sòria en el seu article "Llegendes de Sant Andreu" del llibre d'Ezquiel Gort Història de Sant Andreu de la Barca (1989) explica:

La narració ens situa a l’hivern del 62, poc abans d’un aiguat que provocà tràgiques inundacions al Vallès i Baix Llobregat. Un mecànic, crec que d’origen andalús, que vivia a Sant Andreu i treballava a la fàbrica de ciment dels Quatre Camins es dirigia, conduint una petita motocicleta, es deia inclús que es tractava de la coneguda "llagosta" de la Guzzi, cap a la feina a trenc d’albada, quan encara era fosc. El dia s’aixecava més que fred, especialment humit, i la boira s’arrapava al terra com un paràsit. El nostre personatge anava abrigat en un jaqueta de cuiro, el cap i la cara embolicats en una gorra de llana, d’aquelles que només deixen mostrar els ulls y el nas. Una bufanda ajudava, a més a més, a que el mecànic fés una fila força fantàstica. Com cada matinada.

Conduïa amb compte, doncs fòs per la boira, fòs per la cara tan embolicada, o per amdues raons, hi veia més aviat poc. La prudència es barrejava amb la por d’èsser caçat pel darrera per un cotxe que, en la època que ens referim, no estàveu massa ben equipats contra aquestes inclemències. Ja aleshores hi havia massa accidents i sempre eren els motociclistes els que en sortien perdent. Quan s’acostava a la central d’electricitat, la cura en la conducció s’havia d’extremar , doncs en aquell paratge la boira es feia més tancada i el paviment més relliscós. I la Roca del Drac sempre li havia fet molt de respecte i una mica de recança i por.

Hi ha en aquest punt una disgressió de Sòria sobre el toponímic Roca de Droc. 

Retrobem ara el fil de la història del mecànic el qual, com cada matinada, fortament abrigat, s’adreçava a la feina en la seva motocicleta de petita cilindrada. Dèiem que, coneixedor de les dificultats que sempre comportava la corba de la tan esmentada roca, conduïa amb cura i recel. Poc abans d’enfilar la recta cap a Pallejà, diuen, el conductor va percebre que la màquina li culejava, com quan una moticicleta va carregada amb el conductor i un passatger poc experimentat i que es mou. Va ser una sotregada suau, molt lleugera, però prou notòria per què el motorista se’n adonés. I, clar, se’n sorprengué. Fità de costat per endevinar el per què d’aquella embranzida. Però la sorpresa augmentà quan, a cua d’ull, va veure que no anava sol.

"No t’espantis —li digué el sobrevingut . Tingues cura en caure, que el terra és moll".

El mecànic va fer acció d’aturar la motocicleta en un cantó, però aquella aparició insistí de nou:

"No t’espantis ni t’aturis. Segueix. No miris al darrera que podries anar al terra. Només vull dir-te que aquests riu que veus aquí, al costat, dintre de poc serà un riu de sang, però a Sant Andreu els morts salvaran als vius".

Dit això, l’estrany personatge va desaparèixer i el mecànic ni tan sols va notar com la motocicleta anava més lleugera, tan gran era l’espant en que havia quedat. Com víctima d’un malson, qui sap si ho era, arribà a la fàbrica de ciment sense ni gosar d’explicar als companys de feina el que li acabava de succeir. Fins que algú li va cridar l’atenció respecte a unes estranyes marques a la jaqueta de cuiro, a 389 l’esquena i poc més avall dels ombros. Unes marques com les que deixen les mans tintades d’oli, però en lloc de ser líquides, cremades. Just a on aquell sorprendent i estrany copilot l’havia afermat quan li indicà que no aturés la motocicleta.

L’home, diuen, es va desfer de la prova d’aquella història, esporoguit, i mai es va saber si havia estat només un malson. Però de cert que, mesos després, el 26 de setembre de 1962, començava a ploure a quarts de dotze de migdia, i no pararia fins ben passades les tres de la matinada del dia següent, en un aiguat que esparverava. Quan el cel es va obrir mostrant uns pocs estels, la tragèdia ja s’havia consumat, i més de sis-centes persones segons les xifres oficials, i potser més d’un miler segons la veu popular, van morir, moltes de les quals arrastrades fins a la ribera del Llobregat, just a on aquella inexplicable i inexplicada aparició havia assenyalat.

A les inundacions del Vallès de setembre de 1962 varen haver-hi greus danys personals: 441 morts, 374 desaparegutas i 213 ferits.

 Versió per a imprimirImprimir