Ajuntament de Sant Andreu de la Barca
16/12/2017 19:36:47
Inici | Contacte | Mapa Web
Castellano | A A A
Sant Andreu de la Barca
Ciutat

Una noia bella

Entre les llegendari sempre hi ha històries d'amor desgraciat i de morts en vida.

A Sant Andreu de la Barca, segons Josep M. Sòria, en els seu recull de "Llegendes de Sant Andreu" que hi ha en el llibre d'Ezequiel Gort Història de Sant Andreu de la Barca (1989), també hi havia un relat o llegenda que ens acosta a un tipus molt clar de narració.

Una noia bella
Precisament, en relació al cementiri vell, hi ha una història quins fonaments semblen verídics i que narraré segons se’m va explicar en la meva infància. El fets es situen a la segona meitat del XIX. Es la història d’una noia, pubilla de Sant Andreu, quina bellesa va fer mítica el temps i la seva tràgica mort. La descriuen com de pell dibuixades que iniciaven la caiguda en un nariu recte, com la d’una deesa grega, i els llavis en constant somriure. De formes arrodonides, gairebé era tallada en la perfec­ció. Una il·lusió de l’esperit era veure-la caminar, suaument decidida, que definia la seva manera joiosa de viure.

Aquesta noia, com hom pot imaginar, era anhelada per tots els xicots del poblet, però va ser un de Martorell qui la va decidir al prometatge, coincidint en la festa major de Sant Llop. La nit anterior, sota la vigilància paterna, havia estat ballant sense parar amb el seu futur promès, davant el rostre embadalit de no pocs despistats joves del poble. L’endemà es celebrava un dinar a la casa dels seus pares, per festejar l’inici de relacions. Un festí on no hi faltava de rés, viandes i verdures regades amb vi jove dels ceps de la part de Socies, d’abans de l’arribada de la filoxera. Una festa per a l’única filla del matrimoni.

Enmig del dinar, la noia caigué en un mareig. Ningú hi donà importància, i hom pensà que es tractava de la llarga nit de Sant Llop i al vi del dinar. Quan es va desmaiar, la pujaren al llit; però en arribar el metge només va poder certificar la seva mort, enmig de la més profunda consternació i incredulitat. Tan plena de vida era feia uns instants. Segons el metge, el cor n’havia estat la causa.

Aquella mort va colpir d’allò més a la bona gent del poble. Ningú se’n sabia avenir. La noia fou amortatllada i, segons es deia, inclús de morta la seva bellesa resplendia tan corn quan era viva. Ni pel gest, ni pel rosat de la pell, ningú hagués dit que aquell cos era inànim. "Sembla adormida" deia la gent que, amb respecte i dolor passava a retre-li la darrera mirada i el darrer comiat. L’enterrament es va celebrar enmig la incomprensió que sempre provoca una mort tan inesperada i cruel com aquella.

La casa dels pares va romandre tancada dies i dies. Portes i finestres semblaven barrades. Només de tan en tan, l’ombra de l’entristit pare era vista de bon matí o ben entrada la tarda, en tornar del camp. A la mare mai més se la va veure. Fou per aquesta raó que, aleshores, començà a córrer que, sent encara una nena la noia morta, el metge li havia diagnosticat una malaltia coronària que recomanava un repòs gairebé absolut. Però la vitalitat de la noia en créixer i el temps havien fet oblidar aquella cardiopatia —deien— congènita. Inclús hi havia qui assegurava que d’aquesta malaltia només n’estava assabentada la mare, a d’haver-la amagat al marit, vés a saber per quines raons, i que per això penava la seva culpa. De tal manera que, ara, la vida de la pobre dona s’extingia a poc a poc, però irremissiblement. I així va ser com, al cap de poc més de dos anys de la mort de la filla, moria la mare sense que hagués fet res per evitar la Parca. No hi havia cap dubte que aquella havia estat una mort desitjada, fins aconseguir-la. Una mort que posava fi a dos anys de penar d’una mare i de tot un poble que visqué aquell dolor matem com a propi. I l’enterrament fou com una segona part d’aquell altre fet dos anys enrere, perquè com aquell dia, el dolor fou sentit i generalitzat, però si el primer fou presidit per la incredulitat davant la crueltat de la mort, aquell segon fou la comprensió la que s’instal·là en el cor de la bona gent de Sant Andreu.

Després de les exèquies del mossèn, la comitiva, acompanyada pels dos tocs greus i un agut de les campanes, va sortir de l’església, per fer el tomb fins al cementiri, tan aprop, al costat. Quan l’aguatzil va treure la làpida del nínxol familiar i després els maons, un per un, es va conèixer la veritat d’aquesta història. Les restes de la noia, desfeta la mortalla, van ser trobats fora del taüt, amb les mans crispades i restes de cabells entre els dits. Una corrent d’esglai va colpir els presents, al comprendre el que era evident i terrorífic: la noia, feia dos anys, havia estat enterrada viva, encara que s’havia certificat la seva mort.

De poc va servir que el metge fòs foragitat del poble sense cap paraula. Després es va dir que els veïns del cementiri, poques nits després d’aquell primer enterra­ment, feia dos anys, havien sentit com uns gemecs de criatura, però que un lògic sentit pudorós i del ridícul els havia impel·lit a romandre en silenci. Mai, però, ningú va admetre haver sentit aquests crits. Són coses que es deien en un poble colpejat per una història tan terrible. El cert és que, quí sap si arrel d’aquest fet, el cementiri fou traslladat fins la seva ubicació actual, on els morts salven als vius, a Sant Andreu.

Com podeu veure, Sòria relaciona aquesta història amb el paper que va tenir el nou cementiri del poble, creat l'any 1856, desviant l'aigua de l'aiguat de setembre de 1962.

 Versió per a imprimirImprimir