Ajuntament de Sant Andreu de la Barca
22/10/2017 15:48:51
Inici | Contacte | Mapa Web
Castellano | A A A
Sant Andreu de la Barca
Ciutat

A Can Canals, Sàbat va matar als propietaris del mas, lligant-los a una cadira vora el foc.
A Can Canals, Sàbat va matar als propietaris del mas, lligant-los a una cadira vora el foc.

El Sàbat

Sobre Josep Sàbat, un bandoler de Sant Andreu de la Barca, s'ha teixit una llegenda que es liga amb la creu del coll de Fossalva.

Josep M. Sòria l'explica així en l'article "Llegendes de Sant Andreu" del llibre d'Ezquiel Gort Història de Sant Andreu de la Barca (1989):

El Sàbat
Dèiem, en començar aquest capítol que, normalment, les llegendes del pobles arrenquen en fets reals que el temps s’ha cuidat d’anar deformant. Aquestes deformacions van adquirint, en el recorregut comunicatiu i oral, aspectes mítics. Així és com es noies es converteixen en belleses i els delinqüents en herois. També hi té a veure a literatura romàntica del XIX, en la que el bandolerisme va convertir-se en un allau d’herois i bones persones.

Aquest és el cas, també, de Josep Sàbat, del que ja se’n ha parlat en aquestes pàgines. Com es sabut, el Sàbat fou un delinqüent força notable que, inculpat de vint-i-nou assassinats, fou condemnat i executat. El Sàbat va viure a cavall dels segles KVIII i XIX i actuà en els termes de Sant Andreu i Corbera, encara ‘que també fou acusat i condemnat per crims comesos a la província de Tarragona.

Sobre la història d’aquest personatge hi ha molt encara que estudiar i potser molt aviat se’n sabrà força més. El de Sàbat és un cognom corrent. Se’l pot trobar a Sant Cugat, Rubí, Terrassa i Sant Andreu, encara avui. A Sant Andreu el trobem ja en un dintell de fusta del carrer de la Font, corresponent a Bertomeu Sàbat (1768). El Sàbat bandoler era fill de Sant Andreu i vivia en una casa situada on avui hi ha la llar d’ avis de La Caixa.

Segons que sembla, era corredor de betes i fils i un home que li agradava molt de xerrar. Per la seva feina, el veïns li franquejaven tranquil·lament la porta de les cases fins que hom començà a sospitar dels seus crims. A la masia de Can Moriscot havia -fort dues dones i tres criatures. A Can Canals va matar als propietaris del mas, lligant-los a una cadira vora el foc. De la mateixa manera va assassinar l’amo de Can Palet, després de rebentar les quinze botes de vi que baixava fins la riera. Precisament el fill de Can Palet, aleshores alcalde de Corbera, va mobilitzar el somatent, i van detenir el Sàbat que s’havia amagat a la masia de Can Xandri.

El van assentar al llom d’un ase i s’ el van emportar cap a Corbera. El Josepò Julià explicava que ell havia estat a la partida del somatent que va anar a buscar al Sàbat. [ deia que, un cop damunt de l’ase, el Sàbat li deia: "Josepó, afluixa’m la cama" i que el Josepò encara li estrenyia més.

El bandoler fou jutjat per un tribunal militar a Barcelona. Va ser condemnat a mort, segons el president del tribunal, "pels teus vint-i-vuit assassinats", contestant el Sàbat: "No, vint-i-nou". Segons les costums de l’època, el delinqüent va ser executat esquarterat i cada part del seu cos va ser portat als llocs on havia cornés els seus crims. El cap i les mans foren entregats a Sant Andreu, posats dintre d’una gàbia i penjats en un arbre, en el lloc conegut corn el Coll de Fossalba, lloc des d’on es veu les masies de Can Canals i Can Palet. Aquest macabre penjoll va estar exposat durant força anys, fins que algun bon veí el va enterrar, donant per acabada una història ben tràgica.

Però de ser un delinqüent responsable de cruels crims, el Sàbat, potser per mor de la moda romàntica que dèiem més amunt, va passar a ser un heroi ple de sentiments humans. Així, hom ha sentit explicar que el Sàbat era un bandoler que vivia d’assaltar els correus i d’alguna que altra gallina i conill que pispava als masos. La llegenda va voler que el Sàbat s’enamorés d’una pubilla de Sant Andreu, que va conèixer quan anava a portar el dinar als homes que treballaven a la vinya. De bon començament, la noia es va resistir a fer coneixement de qui era titllat de delinqüent, però, el Sàbat preservarà i, dotat com era de bellesa i simpatia, aviat la noia acabà cedint als impulsos amorosos de l’embosca’t. Va començar aleshores una relació plena de passió. Fou després que la gent del poble sospità de la enamorada. I un dia la va seguir un grup d’homes i varen descobrir l’amagatall del Sàbat.

Encara hi ha una altra versió, encara més romàntica, que diu que l’enamorament fou tan gran que el Sàbat decidí de posar fi a les seves malifetes. I que va anunciar, fins i tot, que el dia de la festa major baixaria a ]’església a fer confessió pública dels seus pecats, per tal de fer-se perdonar i poder casar-se amb l’enamorada pubilla. Però el pare de la noia, assabentat de les relaciones de la seva filla amb el bandoler, un dia la va seguir i va matar al pretenent, li va tallar el cap, i el posar dintre d’una gàbia al Coll de Fossalba.

Creu de Fossalba (Gort, 1989)
Creu de Fossalba (Gort, 1989)

La creu del Sàbat
Per cert que, des de fa temps aquell paratge també se’l ha conegut com el Coll del Sàbat i la Creu del Sàbat. De fet, se’n diu Fossalba perquè hi havia uns fossars romans a la vessant d’alba. D’aquí el nom de Fossalba, per la contracció. Però, com es ben sabut, la toponímia és molt dinàmica i canviant. D’altra banda, de Fossalba a Sàbat hi ha poc camí. A més a més, tractant-se d’una collada, i tenint en compte el tràgic destí del cap del Sàbat, el camí és encara més curt.

Durant molt de temps, aquella cruïlla de camins de la collada esmentada va infondre molt de respecte a la gent que anava de Sant Andreu a Corbera o l’inrevés. La minyona del Cal Det, que era l’encarregada de dur el dinar als homes que treballaven al camp, es negà a passar per aquell coll mentre hi hagués penjada la gàbia. El macabre penjoll, amb el vent, es movia i grinyolava, i la gent deia que eren els gemecs del Sàbat.

Inclús molt d’anys després, un cop enterrades les restes d’aquell desgraciat, s’hi va col•locar una creu de terme. Fou aleshores quan es va començar a dir d’aquell lloc la Creu del Sàbat, que és com molts ho coneixen avui. Bé, aquesta creu, de llautó, el temps la va anar rovellant i es va foradar. Tractant-se d’una collada, és lògic que sigui un lloc molt esventat. Al passar les corrents d’aire pel tub oxidat, emiteix un so aflautat que es perceptible des de molt abans d’arribar a la creu. I la gent espanta als infants dient-li que són els udols del Sàbat, que pena les seves culpes a l’infern.

 Versió per a imprimirImprimir