Ajuntament de Sant Andreu de la Barca
24/11/2017 19:13:11
Inici | Contacte | Mapa Web
Castellano | A A A
Sant Andreu de la Barca
Ciutat

Imprimir
Salvador Valeri i Pupurull
Salvador Valeri i Pupurull

Salvador Valeri i Pupurull (1873-1954)

Salvador Valeri i Pupurull, l’arquitecte autor de l’edifici de la Societat El Casino de Sant Andreu de la Barca, va néixer a Barcelona el 27 de maig de 1873.

Era el segon dels setze fills del mestre d’obres Joan Valeri i Anglada, natural d’Oristà, però que va exercir la seva professió a Barcelona. Joan Valeri va ser el constructor de l’ampliació del port de Barcelona i el seu fill Salvador, a més d’estudiar als jesuïtes del carrer Casp, inspeccionava amb el seus pares les obres del port.

La vocació de Salvador Valeri per l’arquitectura ve donada per la professió del pare, però alhora pel context en que viu la seva joventut, en l’eufòria de l’expansió de Barcelona que sorgeix dels enderrocaments de les muralles i la nova estructura urbana propiciada per l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, tot coincidint amb el desenvolupament dels moviments socials i la presència del catalanisme polític en el fons.

Valeri va estudiar a l’Escola Politècnica de Madrid i a l’Escola d'Arquitectura de Barcelona (aleshores dirigida per l’arquitecte Elías Rogent), on va obtenir la seva titulació d’arquitecte l’any 1899.

Va iniciar la seva obra arquitectònica amb la Casa Ramón Casas de Barcelona (1899) i la Casa Vila (1902), a la Gran Via. Posteriorment projectà i construí la Torre de Sant Jordi (1908), al carrer de Sant Eudald, i la casa Comalat (1906-1911), a la avinguda Diagonal, 442 i Còrsega, 316.

La casa Comalat és un dels edificis més interessants del modernisme barceloní, amb dues façanes oposades, d’estil molt diferent, ambdues molt notables. En aquest sentit recorda la Casa Quadras, de Puig i Cadafalch situada quasi davant seu. La façana principal de l’avinguda Diagonal és simètrica i urbana, i la posterior del carrer Còrsega, menys formal, policromada i decorada amb unes curioses galeries de fusta amb persianes i ceràmiques de colors.

La façana que dóna a la Diagonal està realitzada amb pedra llisa, amb profusa decoració escultòrica a l’entorn dels balcons i al coronament, on hi destaca el frontó amb obertures ovals i relleus de garlandes. Aquesta part superior de la façana està rematada per una obertura calada i compta amb una gran ornamentació floral tallada en pedra y un coronament, per darrera de l’obertura, per una torre amb forma de gorra de arlequí revestida amb ceràmica vidriada de color verd. Una tribuna central corregida es troba entre els pisos principal i primer acabant amb un remat amb forma de pinacle. La resta de la façana es composa de dotze balcons amb les seves bases decorades escultòricament i baranes de ferro forjat, amb gran curvatura. Compta amb una porta de fusta amb forja de ferro. A cada costat hi ha dos grans balcons molt originals, amb corbes que evoquen elements orgànics, i que tenen una gran semblança amb els gaudinians de la casa Batlló.

La façana posterior, de gran originalitat, té un tractament a base de tribunes irregulars amb ornamentació ceràmica. La planta baixa, feta de granit artificial, dibuixa paràboles de tipus gaudinià. Aquesta part es totalment colorista, amb una decoració a base de ceràmica policromada realitzada per l’artista Lluís Bru i Salelles, amb formes ondulants i amb una galeria de fusta tancada per persianes.

L'interior de al Casa Comalat no és menys espectacular: a més dels esplèndids paviments de mosaic, compta amb un mobiliari exquisit, de formes extremades, en particular els bancs i els llums del vestíbul.

A Barcelona Valeri va deixar una abundant obra: la Torre Cortés (1913), a la plaça de Pedralbes s/n; la Casa Espona i la Casa Llaudet (1915); una casa a la Baixada de Briz, 20-22 (1926); la Casa Manefa (1930, al carrer Sant Pere més Alt, 21; i dues cases al carrer Camèlies, 5 i 7, actualment desaparegudes.

Del seu treball durant molt anys com arquitecte municipal al Papiol hi destaca la casa Bou o Casa de Pedra (1914). Té planta rectangular, amb planta baixa i dos pisos. La façana principal és a un nivell inferior a la del jardí. Té un cos central flanquejat per dos cossos laterals comunicats mitjançant una balconada de pedra. Cal destacar el seu acabat, de pedra gran i irregular, i els perfils ondulats del remat de les torres i de les obertures.

D’aquesta etapa hi ha diversos cellers de vinaters a Sant Esteve Sesrovires; la casa d’estiueig de Fèlix Trian (Can Trian), la casa Gensana i la fàbrica Prats, a Sant Vicenç dels Horts; la casa Sindreu a l'Ametlla del Vallès; i la Fàbrica Cíclop (1944), a Igualada.

Valeri forma part clarament de la segona generació d’arquitectes modernistes La cronologia exacta del Modernisme a Catalunya és difícil i sempre convencional. Podem situar-lo entre l’any 1888, any de l’Exposició Universal de Barcelona i el 1906, amb un epíleg fins l’any 1926, data de la mort d’en Gaudí.

L’obra arquitectònica de Valeri podem enquadrar-la en tres etapes. La primera, de 1902 fins a 1917, és una etapa de gran activitat creativa. Valeri ha estat conceptuat com un dels seguidors de l’obra de Gaudí amb Josep M. Jujol (1879-1949), Joan Rubió i Bellver (1871-1952) i Manuel Sayrach i Carreras (1886-1937). La seva obra és caracteritzava per l’ús dels frontons ondulats, els ornaments de derivació floral i el modelatge de materials en formes de composició lliure i de gran exuberància.

Una segona etapa de la seva obra cal situar entre 1917 i 1934, on trobem Valeri actuant com a arquitecte, constructor o contractistes d’obres i promotor immobiliari (un cas poc freqüent). En aquesta etapa deixa clarament l’ornamentació pròpia del modernisme.

Un tercer període del seu treball abasta des de 1934 a 1954. Durant la guerra civil va perdre tot el seu arxiu personal per un dels bombardeigs de Barcelona. En aquesta etapa va estudiar un forjat ceràmic, que va patentar (un trespol ceràmic que projectà el 1938 i que va patentar el 1943), el que demostra el seu interès pel disseny industrial aplicat a l’arquitectura.

Salvador Valeri i Pupurull va morir a Barcelona el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, de l’any 1954.