Juntament amb la capacitat de transformar promeses en realitats i d’atendre a les expectatives que la població ha dipositat en un nou govern, està la responsabilitat primigènia de gestionar un pressupost.
El pressupost és l’eina bàsica que ens permet actuar amb la previsió d’ingressos i despeses, i és la part fonamental de l’engranatge de qualsevol nivell d’administració a l’hora de fer funcionar la maquinària i de transformar idees en certeses i realitats.
Hem vist maneres d’enfocar aquesta tasca, que és una gran responsabilitat. En ser poc curosos, o excessivament optimistes a l’hora de marcar els ingressos que sustentaran les despeses, ens pot fer caure en anys de pèrdues. Si aquests anys ens van arrossegant sense rectificar el rumb, ens pot passar com a casa. Si estirem més el braç que la màniga, acabarem amb un problema molt gran, i algú ens haurà d’ajudar posant les seves condicions.
Això és el que ha anat passant en els darrers anys. Els 8,8 milions d’euros amb els que contàvem l’any 2021 a la guardiola dels estalvis (el que s’anomena romanent de tresoreria), s’han tornat 0,8 milions ara mateix.
Aquesta darrera frase, no és una opinió, no és subjectiva.
És un fet i són números.
I aquests números ens preocupen molt. Tenir 800.000 euros en estalvis quan la recomanació és que tinguem 5 milions és una prova de la molta feina que ens queda per fer per tenir uns comptes equilibrats i sanejats.
Les dades són el resultat de tancar exercicis anuals amb pèrdues, amb més despesa que ingressos, posposant la decisió responsable de canviar la manera de presentar el pressupost mentre hi hagi guardiola que el pugui compensar.
Ajustar el pressupost en funció d’una previsió d’ingressos realista, utilitzar el romanent de tresoreria només en casos excepcionals i de forma austera i assolir la recomanació d’estalviar el 20% del romanent per seguretat pressupostària com a bona pràctica, són factors que apliquem en aquesta manera de gestionar els comptes municipals.
Perquè no hi ha maneres de proposar i gestionar el pressupost. Només n’hi una de bona, i és la de no generar deute, tancar els exercicis en positiu i no traspassar “el problema” a d’altres que ara no hi són aquí en una espiral sense fi.
Aquest paradigma és caduc, i és una manera poc responsable i poc seriosa de cuidar els diners de tots. És a dir, en el fons, de cuidar-nos a totes i tots.
