Història, literatura i llegenda

Coneix la cultura de Sant Andreu de la Barca

El discutit territori de Sant Andreu de la Barca

La qüestió del límits territorials de Sant Andreu de la Barca han estat sovint tema de controvèrsia. Xose Lois García hi va dedicar un apartat titulat "Territorialitat de Sant Andreu de la Barca" en el llibre Tot descobrint Sant Andreu (1999). El text que ve a continuació és extret, en part d'aquest material, amb algunes addicions i nova maquetació.

Els límits medievals
De l’origen dels límits de l’actual conformació geogràfica de Sant Andreu de la Barca se’n té poca documentació. Si recorrem a una sèrie de documents dels segles XII i XIII, podem veure que els punts de referència del Congost i Roca de Droc, que conformen la denominada cubeta o plana de Sant Andreu, ens donen la clau de la configuració natural d’aquella època. Bonaventura Pedemonte ens remet a un pergamí del 30 d’octubre de 1130, que es guarda a la Corona d’Aragó, el qual dóna fe de la donació a Garau Ramon de Palau i als seus descendents de la parròquia de Sant Andreu de la Barca i tot l’espai comprés des del Congost fins a Roca de Droc. Amb aquest document queda força clar que aquest espai natural s’inclou dins de l’adjudicatura feudal.

Aquests límits seran confirmats a perpetuïtat a Guillem de Palau, a qui es concedeixen drets jurisdiccionals des de "Roca de Droch fins el Congost de Marturell" l’1 de juliol de 1278.

Aquests límits es continuen mencionant, també, durant el segle XIV. Concretament, el mateix rei Jaume II confirma aquest feu de la Baronia de Castellvell, el 13 de febrer de 1301, als hereus de Pons de Fonollar que ja tenien drets sobre aigües del Llobregat, una barca i el mas d’en Marcús. En aquests drets de territorialitat es mencionen com a límits el Congost i Roca de Droc.

Si tornem al segle XII, concretament a la data del de març de 1195, ens trobem amb un contenciós entre Guillem de Palau i el monestir de Sant Cugat, perquè el primer nega a aquesta institució religiosa un alou (domini ple i absolut de serveis sobre béns immobles, tipificats a la jurisdicció medieval) que retenia de la donació que el seu pare havia concedit a aquest monestir perquè el seu fill Bernat fos acollit com a monjo. Aquest alou era ubicat al nord de la parròquia de Sant Andreu, al camí que anava des del palau a Sant Andreu, al costat del torrent. Per aquesta ubicació descartem que es pogués tractar del territori que abraça, actualment, el municipi de Castellbisbal.

El 1381 Guillem de Palau exerceix la jurisdicció que li havien concedit els senyors de Castellvell, o Castellví de Rosanes. Aquesta jurisdicció tenia competències criminals "que meresqués pena de mort, mutilació de membres, fustigació o coltell i qualsevol altra pena corporal". Guillem de Palau podia nomenar el jutge de la seva jurisdicció en el seu feu de "sant Andreu d’Aigüestoses, quals terres s’estenien per documents que presentà, des del Congost a Roca de Droc".

Enfrontaments amb Castellbisbal durant el segle XV
EI 1448 es produeixen diversos litigis entre homes armats entre Castellbisbal i Sant Andreu. Els primers anaven capitanejats per Rafel Esteve, i els segons per Antoni Déu. En aquestes lluites hi van haver d’intervenir els Consellers de Barcelona i el procurador de la Baronia de Castellvell, els quals van empresonar tots dos dirigents. ¿Aquesta lluita va ser fruit, d’un contenciós que es va mantenir entre les dues poblacions per tal de tenir el predomini sobre el tros de terreny de Sant Andreu emmarcat dins dels límits naturals fixats pel Llobregat? Pot ser que aquells enfrontaments fossin a causa de la territorialitat, tal com podem comprovar en una sentència en què, des de Nàpols, el rei Alfons IV dit el Magnànim, confirma a Joan de Castellbisbal el privilegi de diversos feus més enllà de la seva territorialitat. No es menciona, però, la franja en litigi.

Si contrastem els límits territorials de l’actual terme municipal de Sant Andreu de la Barca amb els que es mencionen als documents medievals, observarem que van ser reduïts. Per una banda el que es configurava fins a Roca de Droc, que va ser retallat i que va passar a ser domini del municipi de Corbera i se’n van establir els límits a la riera de Corbera. El segon cas és el territori, el domini del qual exerceix Castellbisbal, entre el riu, la carretera i el que va ser l’antiga Torre Bovera.

Els terrenys de la franja de Corbera eren propietat de veïns de Sant Andreu que exercien el seu dret de propietat en aquesta zona. La casa de la Barca, enclavada a Roca de Droc, exercia totes les seves labors a Sant Andreu, fins al punt que el 1801, el rector de Corbera va demanar al de Sant Andreu que bategés un infant que havia nascut dins d’aquesta casa, perquè era molt lluny de la parròquia de Corbera. Això mateix succeïa amb les masies que eren a la franja sota el domini de Castellbisbal, que depenien de la vida pública i religiosa de Sant Andreu.

 

Els intents d'agregació de terrenys de Corbera de Llobregat i Castellbisbal
Es va voler posar ordre en aquest desordre territorial i recuperar els antics límits del Congost a Roca de Droc.

Aquesta preocupació es manifesta per primera vegada en el Ple del 19 de juny de 1910. El conseller Nicolau Costa i Duran (que fou alcalde del 1912 al 1914) va proposar que es duguessin a terme uns treballs i uns estudis preliminars a fi de "obtener la agregación a este término de las fincas del de Corbera, las más próximas a esta de San Andrés, entre otras las del señor Jansana, Sedó, can Calonja, etc., ya que la distancia que hoy las separa del centro de aquel municipio les acarrea perjuicios que evitarían incorporando sus propiedades a este Distrito Municipal”. Aquesta proposta va ser acollida unànimement i el Consistori es va comprometre a treballar per la recuperació d’aquesta franja territorial.

Al Ple següent, del 26 de juny, el conseller Josep Presas demana que s’afegeixi a aquesta demanda l’agregació de can Albareda i can Pelegrí, de Castellbisbal.

La sessió que es va dedicar a la incorporació d’aquests territoris limítrofes va ser la del de juliol de 1910.

L’alcalde, Josep Costa i Archs, dóna testimoni d’una entrevista amb el "Sr. diputado a Cortes por el Distrito de que forma parte el pueblo de Corbera, con el fin de que se preste servir de mediador, se ofrezca dicho pueblo, a plantear ante la superioridad, una pequeña segregación de su término Municipal, agregándola al de aquí, en obsequio a facilitar comodidades a los propietarios que soliciten el cambio de radicación de sus fincas desde aquel Distrito al de éste, en atención a tenerlas más cerca y resultarles más prácticos el inmediato contacto de sus intereses, ya que desde San Andrés de la Barca sólo les separa menos de 800 metros de su urbe Municipal, mientras que, del de Corbera, la distancia les alcanza más de 8 kilómetros, sin camino alguno de fácil comunicación en tránsito rodado directo entre ambos Municipios. De este primer preliminar realizado por el Sr. Alcalde que responde al de un acuerdo adoptado en la penúltima sesión, la corporación le presta merecido aplano, acordando conste así”.

De les gestions i dels resultats d’agregació de la franja de Corbera, limítrof amb la població de Sant Andreu, no en sabem res més al marge d’aquesta acta de Plens.

El 10 de marc de 1934 la corporació municipal presidida per Joaquim Canals i Bosch reobre el tema davant la Direcció General d’Administració Local de la Generalitat de Catalunya sobre la interpretació de l’article 6è de la Llei Municipal de Catalunya la qual tracta sobre agregacions de termes municipals.

Amb data del 29 de maig de 1934 el director general d’Administració Local respon amb aquests termes:

“En resposta a la vostra consulta formulada en data 10 de març referent a la interpretació que cal donar a l’article 6è de la Llei Municipal de Catalunya he de manifestar-vos que segons l’esmentat article la circumstància precisa que ha de concórrer per tal de que el municipi tingui dret a engrandir llur territori és que el nucli urbà arribi fins a una distància màxima de 30 metres abans del límit del seu terme municipal.
"Complerta aquesta condició essencial la faixa de terreny que podrà ésser reclamada al Municipi veí serà de mig quilòmetre de fons quan la capitalitat d’aquest últim estigui a una distància superior a 1.500 metres també de la línia divisòria i d’un quilòmetre si la distància és superior a tres quilòmetres.
"No és possible formar judici exacte de la situació d’aqueix terme municipal atenent-nos únicament a la vostra instància referida, pel que seria precís trametéssiu el plànol que assenyalés les condicions actuals, en el suposat cas de que insistiu en la vostra consulta".

Al Ple del 3 de juny del mateix any, es diu textualment:

"L’intent per part d’aquest Ajuntament de reclamar una faixa de terreny del veí terme de Corbera del Llobregat, tota vegada que per raó de les circumstancies geogràfiques podria esdevenir una confusió d’anbols termes municipals ò per tan per creure’s amb dret aquest Ajuntament agregar l’indicada faixa a aquest terme. Com sigui que de les aclaracions formulades en l’esmentada comunicació es dedueix la manca d’un plànol que hauria d’haver-se tramés en la consulta elevada al referit Centre que indiqués amb més claretat la situació amb que es troben els susdits termes municipals a l’objecte de tal situació que ara ha estat formulada d’una manera exacta dic, abstracta, d’acord amb el que s’interessa en la pròpia comunicació, acorda que sigui tramès el plànol necessari estès per persona competent, tota vegada que hom té el propòsit d’insistir en la consulta als efectes de verificar, si hi ha lloc, la reclamació de la repetida faixa de terreny”.

El director general d’Administració Local, amb data del de setembre de 1934, insisteix que de les dades subministrades per l’alcalde no es pot deduir que la petició concorri a l’article 6è de la llei, i afegeix:

"De consegüent convindria acompanyar les oportunes certificacions tècniques justificatives de la distància que existeix des del límit del terme municipal de Corbera de Llobregat per la banda d’aqueix municipi, fins a les més properes edificacions d’aquest últim i també la distancia entre les capitalitats d’ambdós municipis afectats”.

Sembla que aquesta recomanació fou efectiva per tal que el consistori aturés de moment la integració d’aquest franja a Sant Andreu. Aquesta reivindicació protagonitzada per l’alcalde, Joaquim Canals i Bosch, va ser recolzada unànimement pels propietaris de terres que posseïen terres en aquesta franja de Corbera i que volien integrar-les al municipi de Sant Andreu, on vivien.

 

Els intents d'agregació d'una zona de Castellbisbal durant el franquisme
El tema més seriós sobre les agregacions, o restitucions de l’antic territori, que protagonitzà el govern municipal de Sant Andreu, va acabar en un contenciós llarg i complicat per la franja que posseeix Castellbisbal i de la qual n’hem parlat amb anterioritat. Aquest plet s’inicià el 1948 i va finalitzar el 1954 amb la resolució del Consell de Ministres, a proposta del ministre de Governació.

L’11 d’octubre de 1948 s’inicien els tràmits de segregació per mitjà d’una súplica que, recolzant-se en l’article 12 de la Llei Municipal, Manel Cardona Alcover, masover de can Pelegrí i Antonio Hernández Salvador, masover de can Albareda, enviaren a l’alcalde de Castellbisbal per tal que la corporació d’aquest municipi determinés la segregació.

En aquesta mateixa data es posa a funcionar, des de Sant Andreu, tot un mecanisme administratiu a fi d’agregar aquest terreny. Es redacta tot un document que especifica aquesta reivindicació i del qual n’extraiem les següents exposicions reivindicatives:

"Primero. La delimitación de términos municipales no se ha hecho a través de los tiempos en forma caprichosa. Ha sido siempre una función regida por un factor indiscutible: la geografía.
"Los elementos geográficos que han señalado las fronteras municipales han sido: los accidentes naturales, ya en forma de montañas, barrancos, ríos o arroyos; y los accidentes físicos trazados por el hombre, como carreteras, vías férreas, canales, etc.
"Y siempre de este doble punto de referencia ha salido triunfante el primero porque el tiempo manda en la historia, y porque el aforismo latino 
prius tempore potior jure impera.
"El accidente natural ha separado pueblos desde remotos tiempos y esta separación ha perdurado y ha prevalecido sobre cualquiera otra posterior y artificial.
"Si alguna vez los límites de un municipio no siguen estos índices de separación señalados es por una causa política y se obtiene un resultado desgraciado. La naturaleza es sabia; y el errar de humanos".

Aquest primer apartat articula amb rigor científic les diverses modalitats de fronteras i la seva evolució o degradació. Els matisos que es donen en aquest primer apartat estan molt en consonància amb les tesis que Pi i Margall, president de la I República, va exposar en alguns dels seus llibres sobre l’organigrama original de les diverses fronteres municipals, cantonals, regionals i nacionals. La segona consideració d’aquest document entra particularment en la descripció del territori reivindicat i diu:

"Segundo. Todas estas consideraciones de tipo general, que a modo de premisa hemos relatado, se dan en el caso que nos ocupa y del modo siguiente:
Por la línea de separación de los términos de Castellbisbal y San Andrés de la Barca, que no sigue ninguna norma física ni lógica, sino tan sólo una dirección caprichosa, que contrasta notablemente con la que se sigue en los demás pueblos vecinos, todos ellos lindantes por algún lado con la frontera natural del río Llobregat, y por las consecuencias funestas que de ello se sigue, para la organización y régimen municipal de ambos pueblos limítrofes, y para el normal desarrollo de la vida familiar primero y comunal después, de las personas que residen en la porción de terreno que denominamos (a, b, c, d, f).
"De la línea divisoria entre Castellbisbal y San Andrés de la Barca: La actual 11nea que separa los citados pueblos está trazada en forma tan irregular, sin sentido ni explicación posible, que sorprende ya a primera vista.
"En el punto a) del plano que se acompaña, la frontera municipal deja el río Llobregat que separa los términos de Castellbisbal y Martorell, y cruzando un canal industrial —que no sigue— campa por sus respetos entre éste y la carretera de Madrid a Francia por la Junquera —que también deja—; sigue hasta la riera Palau que desemboca en el río Llobregat, y aquí vuelve a seguir el curso del río que separa Castellbisbal de Corbera, Pallejá, Molins de Rey, etc.
"Por qué precisamente delante de San Andrés de la Barca, la línea que separa el término municipal de Castellbisbal de los demás, deja el río Llobregat? Este es una interrogante incontestada.
"Un río caudaloso, frontera natural para todos los pueblos ribereños, en el trozo a, b, c, del plano, es dejado para internarse en tierra adentro sin motivo alguno. ¿Es que hay una línea divisoria mejor? ¡No! Es un capricho jurisdiccional sin motivo ni explicación alguna.
"Consecuencias de la actual separación de términos: Naturalmente de causas extrañas y torpes, no pueden sino seguirse resultados funestos:
"1ª. Incomunicación con Castellbisbal.
"La porción de terrenos a segregar está separada de Castellbisbal por el río Llobregat. Los puentes más próximos para atravesar el río y dirigirse a dicha población están nada menos que en Martorell y Molins de Rey, que utilizándolos, implican una distancia de 14 ó 15 kilómetros.
"Las comunicaciones de los residentes en esta franja de tierra a segregar, con Barcelona, son también a través de San Andrés de la Barca y no de Castellbisbal. Así ya utilizan el ferrocarril de Barcelona a Manresa, ya los coches de línea, que paran en la misma carretera general, en la línea de Casa Albareda.
"Por otro lado, el acceso a pie a Castelbisbal —en el supuesto de que pudiera vadearse el río Llobregat— significa alpinismo. El Castellbisbal está enclavado en la cima de una montaña, y para subirla hay que salvar todo el desnivel desde el río hasta la cumbre. Y forzosamente, en muchas ocasiones se debe hacer esta excursión, pues cualquier asunto por pequeño que sea exige ya una consulta con el Secretario del Ayuntamiento, ya no una diligencia que hacer en el Juzgado Municipal o en el Registro Civil. Y esto no es nada comparado con las molestias que surgen cuando hay que ir a pagar la Contribución o un Arbitrio, o acudir a la Agencia Ejecutiva, nada menos que en Tarrasa. En este caso hay que perder todo un día de trabajo, hacer transbordo de medio de locomoción, etc., cuando sería tan sencillo bajar hasta Molins de Rey o Martorell para efectuar todas estas gestiones, ya que son las poblaciones más próximas y lugar obligado de sus diversiones, de sus compras, etc.
"Desde luego, todos estos inconvenientes geográficos no existirían perteneciendo a San Andrés, que por su proximidad, llaneza y buena comunicación, es el acceso natural de los residentes que solicitan la segregación.
"2°. Relación de hecho.
"Si legalmente y de pura fórmula, a la vez, los residentes de la porción (a, b, c, d, f, a), de la margen derecha del río Llobregat pertenecen a Castellbisbal, de hecho son vecinos de San Andrés de la Barca; Así:
"En lo eclesiástico pertenecen a la Parroquia de San Andrés. Toda la vida moral de un residente en Casa Albareda o Can Pelegrí, por ejemplo, tiene por marco San Andrés. En su iglesia se bautizan, comulgan, casan y entierran. Allí oyen sus misas. Estos son sus recuerdos, allí han visto realizar sus ilusiones.
"En lo agrícola, ¿qué comunidad de intereses puede haber entre un cultivador de la sección a segregar y los de Castellbisbal? Naturalmente ninguna; y esto, unido a la dificultad de comunicación con Castellbisbal, ha hecho que la relación agrícola sea con la Hermandad de Labradores de San Andrés de la que la totalidad son socios, y la cual les entrega los suministros agrícolas que precisan.
"También en la vida social la relación es con San Andrés. Aquí está su círculo de amistades, en sus cafés se sostienen las discusiones, se baila en su Fiesta Mayor. Se goza en el comentario de los temas locales, se conocen sus problemas y se comentan. En cambio, cuán indiferente les es la marcha del municipio de Castellbisbal. Cuán extrañas sus reuniones, con qué desgana se emite un voto que la Ley obliga a depositar allí.
"Tercero. La Ley Municipal para unificar el trámite de petición de segregación, precisó que bastaba sólo la de la mayoría de los electores.
"Dándose el caso de que en la porción a segregar los únicos electores son los que suscriben, y a fin de evitar que pudiera parecer esta solicitud obra casi de un individuo, a mayor abundamiento, ratifican esta instancia los señores que se relacionan a continuación, arrendatarios o propietarios de este territorio, que firman en prueba del común interés que a todos nos mueve la segregación que se insta".

El document sorprèn per les referències tan exhaustives que estan legitimades en una sèrie d’elements que concorden amb la situació real de les circumstàncies que portaren aquells dos veins i tots els propietaris i arrendataris a demanar la segregació unànimement. Dels 62 propietaris d’aquest territori a segregar, 59 són veïns de Sant Andreu, 2 viuen a Martorell i 1 a Barcelona. Cap d’ells no és de Castellbisbal. Tots 23 arrendataris de finques d’aquell enclavament són veïns de Sant Andreu.

Això legitima una opinió generalitzada a favor de la incorporació, els motius de la qual s’aclareixen en el document citat. Hi ha, doncs, un moviment reivindicatiu des de Sant Andreu, amb el seu alcalde al capdavant i totes les institucions locals que recolzen, unànimement, la incorporació d’aquest territori. A causa de la mobilitat de la gent i la planificació jurídica, com hem vist al document, el 8 de febrer de 1949, l’alcalde, Francesc Ramoneda i Duran, entra en escena i envia al governador civil l’expedient de segregació basat en l’informe jurídic que hem transcrit. El rector, Lluís Sitjà certifica:

"Que de tiempo inmemorial se ha considerado como formando parte y de hecho es parte integrante de la demarcación parroquial de esta feligresía todo el territorio perteneciente al término municipal de Castellbisbal situado en la parte derecha del río Llobregat, de manera que esta parroquia tiene su territorio colindante con la de Martorell, y con la de Castellbisbal, separándola de esta última el curso del mentado río, incluyéndose, actualmente, en esta porción de territorio las casas conocidas Can Albareda, propiedad de Doña Consuelo Delahoz, Can Pelegrí, propiedad de Don Francisco Pujol, y la propiedad de D. Bartolomé Albert y la de D. Antonio Tió”.

Gabriel Costa i Montmany, cap de la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Sant Andreu de la Barca, certifica:

"Que los propietarios y cultivadores de las tierras del término municipal de Castellbisbal, parte derecha del río Llobregat, todos son socios de esta Hermandad Sindical, a los cuales se les suministra por medio de la misma, abonos, semillas, sulfatos y demás productos necesarios para la agricultura, sin que entre ellos haya ninguno residente en Castellbisbal”.

El 9 de maig de 1949, Manuel Cardona i Alcover i Antonio Hernández Salvador, que eren al capdavant d’aquesta reivindicació i que encapçalaven tots els documents i expedients de l’annexió, dirigeixen a l’alcalde de Castellbisbal una rèplica d’on extraiem els següents termes:

"La oposición a nuestra legal solicitud es prueba palpable de un interés divergente y opuesto. Ambos firmantes representamos —en nuestra condición de cabezas de familia, de las dos únicas casas sitas en el terreno a segregar— la totalidad de los electores de dicha porción de terreno, la mayoría y la totalidad de sus vecinos y naturalmente pues, al único interés que debe ser protegido".

En un altre apartat es verifica aquest caràcter verbal contundent:

"No creemos necesario insistir ni replicar a si hay o no malestar entre los habitantes de la zona que permanece unida a Castellbisbal. La instancia inicial de este expediente es bastante explícita.
"Que si el cauce ha variado y no pasa agua en el río es cosa también de poca importancia, tanto menos hoy día, además, si se tiene en cuenta la persistente sequía que transforma en riachuelos, ríos de caudal considerable".

L’argumentació que fan els juristes que porten el cas, a favor de la integració d’aquest terreny a la resta del municipi de Sant Andreu, és molt sòlida.

La porció de terreny de Castellbisbal a agregar a Sant Andreu de la Barca era, com diu ekl plànol,  de 188 hectàrees, 28 àrees i 50 metros quadrats, quasi 2 quilòmetres quadrats a sumar als 5,2 que té Sant Andreu de la Barca.

Les rèpliques que arriben de part del consistori de Castellbisbal no són convincents, des de diversos punts de vista. Un d’ells fa referència a la distància que separa ambdues cases i la volta que han de fer els seus habitants per gestionar temes administratius a Castellbisbal. El 13 d’abril de 1949 el secretari municipal de Castellbisbal, Josep Mateu i Miró, fa un al·legat rígid contra el document exposat per aquells que defensaven la integració d’aquest terreny a Sant Andreu, el qual, moltes vegades, resulta pintoresc i poètic alhora, ja que utilitza versos d’Ovidi en llatí, per tal de reforçar uns arguments poc consistents davant el text de la demanda d’integració.

L’argumentació que protagonitza l’alcalde de Castellbisbal, Joan Roig i Ribas, té molt poc pes. Per una banda diu que el problema de comunicació no existeix perquè el canal Sedó, en portar gran part del cabal del riu Llobregat deixa la llera del darrer amb poca aigua, cosa que permet passar sense problemes. Per altra banda assenyala a aquells que reivindicaven la segregació que a can Pelegrí s’hi construiria una "fábrica de material fotográfico que ha de construir la raó social INFONAL". El senyor Roig va insistir que amb aquesta fabrica es realitzaria la construcció d’una "colonia para la residencia de empleados y para la construcción de la fábrica y demás edificaciones serán necesarias brigadas de trabajadores que contratarán de entre los pueblos más próximos a la urbanización. Ningún obstáculo cree que ha de tener este Ayuntamiento para que los vecinos de este pueblo acudan al trabajo de dicha zona, porque el río Llobregat que nos separa, no lleva caudal de agua en el tramo frente Castellbisbal porque toda la absorbe el canal industrial Sedó que la utiliza en la central eléctrica situada en el término de Corbera”.

Les contradiccions en l’argumentació sobre el pas del Llobregat, per part de Castellbisbal, consoliden les que Sant Andreu exposa i que són fruit d’un seguiment de temes molt ben coordinats i que fan que els expedients sobre la integració d’aquest terreny normalitzin un curs administratiu enfront de certes incongruències per part de Castellbisbal.

Les apel·lacions i els diversos expedients dels ministeris de Governació i Hisenda, recaptant informes que més que solucionar el tema l’agreugen, és un factor que, entre 1950 i 1951, juga contra les exhaustives gestions que realitza Sant Andreu, i quan s’està a punt de consolidar la segregació sorgeix un fet d’allò més insòlit.

El 16 d’abril de 1951 l’alcalde de Castellbisbal, Joan Roig i Ribas, envia la següent comunicació al subsecretari del Ministeri de Governació:

"Cábeme el honor de elevar a V. E. El adjunto escrito presentado ante este Ayuntamiento por Dª Magdalena Alcover Font y otros, vecinos de esta población interesándose se deje sin efecto las firmas estampadas en el escrito de petición de segregación de parte del término municipal, fechado el 11 de Octubre de 1948, para pasar a agregarse al de San Andrés de la Barca".

El dia abans, 10 d’abril, Manuel Cardona i Alcover, que era al capdavant de les reivindicacions de segregació, firma, juntament amb tota la seva família, la oposició a aquesta integració. Això va provocar el suspens administratiu, ja que la conformitat dels veïns per dur a terme la integració a Sant Andreu, deixà de ser unànime.

Se sap que els contactes secrets, a principis de 1951, entre l’alcalde de Castellbisbal i Manuel Carmona i Alcover, consoliden el desistiment de l’últim de la sol•licitud de segregació i la seva firma a la renúncia. Aquest fet portà greus conseqüències a la família i el masover de can Pelegrí, per part de la ciutadania de Sant Andreu. Però 1’1 de maig de 1951, Manuel Cardona envià al director general de l’Administració Local, a Madrid, la carta següent:

EXMO. SEÑOR
D. MANUEL CARDONA ALCOVER, mayor de edad, casado, agricultor y Da MAGDALENA ALCOVER FONT, Da JOSEFA CARDONA MOIX Y Da BALBINA MOIX FARRÉ, todos ellos electores de Castellbisbal, con residencia en la casa de campo conocida por can Pelegrí, a V. E.
Acuden y atentamente exponen:
Que en fecha 10 del mes de abril último, los instantes suscribieron un escrito desistiendo su anterior solicitud de segregación de parte del término municipal de Castellbisbal y posterior agregación al municipio de San Andrés de la Barca.
Que este último escrito referido de desistimiento, renuncia a petición de dejar sin efecto el expediente en trámite incoado al objeto citado, fue tan solo suscrito por los instantes, coaccionados moralmente por el Ayuntamiento de Castellbisbal.
Efectivamente, el día 10 del mes de abril último a eso de las 11 horas, el Sr. Alcalde y el Sr.
Secretario del Ayuntamiento de Castellbisbal se personaron en la heredad de "Can Pelegrí", domicilio de los suscritos, en un coche de alquiler, y después de tratar de las hojas de empadronamiento de la familia, abundaron el real motivo de la entrevista: les pusieron ante su vista un documento que debían firmar sin demora alguna. A preguntas de los interesados, la presentación del Ayuntamiento de Castellbisbal solo dio cuenta de los perjuicios que podría irrogarles en no firmar el aludido documento, de tal forma que el cabeza de familia D. Manuel Cardona Alcover se sintió intimidado y sin voluntad de hacerlo, suscribió el documento referido al solo efecto de salir de aquel enojoso trance, firmando también su familia de conformidad, a su ruego a fin de evitar una cuestión inmediata.
Que estiman que tal consentimiento solo obtenido mediante coacción de daños o perjuicios que se le podría irrogar, es nulo y no puede causar efecto alguno.
Que en lo menester los sucritos ratifican su petición inicial de segregación es legítimo y noble, sin finalidad posterior alguna.
Al propio tiempo deben hacer resaltar el extraño proceder del Ayuntamiento de Castellbisbal que recurre a tan bajos menesteres para lograr sus propósitos, sin duda convencidos de la poca razón que les asiste para defender su oposición, o quizás desconfiando de la que siempre será justa resolución de Esa Superioridad.
POR TODO ELLO:
A V. E. SUPLICAN: Que habiendo por presentado este escrito, se digne tener por hechas las manifestaciones contenidas en el cuerpo de este escrito, y en su razón tener por nulo el desistimiento de los suscritos arrancado dolorosamente, por falta de voluntad, y por ratificada la petición de segregación inicial a todos los efectos.
Gracia que se prometen alcanzar del recto proceder de V. E. Cuya vida guarde Dios muchos años.
Castellbisbal, a 1 de mayo de 1951.

L’interès de transcriure aquesta carta en la seva totalitat té l’objectiu de desvetllar la trama central d’aquesta renúncia i disimular que els que en un principi estigueren al capdavant de la segregació ara es sentien enganyats per l’alcalde de Castellbisbal. Aquesta versió no la va creure ningú a Sant Andreu i, encara més, es va dir que la renúncia comportà una quantitat important de diners que l’Ajuntament de Castellbisbal hauria entregat a Manuel Cardona i Alcover.

Aquesta carta de descàrrec, com si fos un engany de part de l’alcalde i del secretari de Castellbisbal, la recrimina Joan Roig Ribas, alcalde d’aquesta localitat, tot dirigint-se al director general d’Administració Local en els següents termes:

"En fecha diez de abril último, voluntariamente y sin coacción de clase alguna, los cinco únicos residentes que se dirán, mayores de edad, dos de ellos con la clasificación de vecinos dentro de la zona que se intenta segregarse, firmaron y entregaron a la alcaldía de Castellbisbal, un escrito retractándose de las firmas anteriormente suscritas por ellos en los documentos por los que se solicitaron la segregación por tantas veces reseñada”.

L’1 de juny de 1951, l’alcalde de Castellbisbal envià un memoràndum al subsecretario del Ministerio de la Gobernación explicant la seva versió dels incidents provocats per la renúncia de segregació formulada per Manuel Cardona. La tensió és palesa a l’informe que l’alcalde de Sant Andreu, Francescs Ramoneda i Duran, envia al director general de la Administración Local el 26 de juny de 1951. Després de referir-se a les provocacions inadmisibles, intrigues, coaccions i escrits improcedents, Ramoneda fonamenta el seu escrit en cinc punts dels que copiem els tres primers.

"1° En el expediente de referencia consta la firma de todos sin excepción alguna, de los residentes, propietarios y cultivadores de la parte de la zona de Castellbisbal que se quiere agregar a San Andrés de la Barca.
"2° Ninguno de ellos, ninguno solo, reside en el pueblo de Castellbisbal, sino en dicha zona, alejada y separada del núcleo de población por los elementos de la naturaleza, según ya consta en dicho expediente, y de inmediata proximidad a San Andrés de la Barca.
"3° Los residentes en dicha zona a segregar no tienen ninguna relación ni contacto con Castellbisbal: EL MÉDICO ó asistencia facultativa que tienen, lo presta por igual de antiguo el de San Andrés de la Barca. LA HERMANDAD SINDICAL donde pertenecen los vecinos de dicha zona y firmantes del expediente, es la de San Andrés de la Barca, a la cual pertenece como miembro de la misma el primer firmante y peticionario de la segregación. EL RACIONAMIENTO DE PAN y demás ARTÍCULOS COMESTIBLES y racionados dichos vecinos los tienen ya en San Andrés de la Barca. Igualmente sucede con el racionamiento de TABACO. LAS ESCUELAS Y ENSEÑANZA de los niños e hijos de los vecinos de dicha zona, los presta de antiguo los profesionales durante los cursos de enseñanza de San Andrés de la Barca, en evitación y comodidades de que los pequeños se desplacen a tan gran distancia del pueblo de Castellbisbal. LAS FIESTAS RELIGIOSAS, ESTADO ECLESIÁSTICO Y CIVIL (nacimientos, bautizos, bodas, entierros, etc.) los contraen y prestan dichos vecinos en la Parroquia de San Andrés de la Barca, por las mismas circunstancias citadas anteriormente. Desde tiempo inmemorial los residentes de la zona a segregar pertenecen a la Parroquia de San Andrés de la Barca, en cuya iglesia reciben los expresados beneficios, sin que la de Castellbisbal haya jamás reclamado nada en tal sentido".

Aquesta renúncia de qui encapçalava les signatures de la segregació va provocar una commoció popular a Sant Andreu contra el masover de Can Pelegrí fins el punt de no permetre-li entrar al poble. Van aparéixer algunes enganxines amb cert matís d’innocència justiciera al carrers santandreuencs i als voltants de Can Pelegrí. Durant aquell estiu de 1951 la guàrdia civil i la policia tractaren de localitzar en l’entorn de Sant Andreu els autors de les enganxines, no porquè fossin ofensives sinó perquè estaven escrites en català, el que estava prohibit en aquells temps. De les moltes enganxines hem escollit algunes: "Pelegrí: Segon Judes, miserable, t’has venut el poble""Pelegrí: Socis d’aquesta casa, et desitjem mala fi""Pelegrí: Miserable, perdut, per unes vils pessetes com un traidor t’has venut""Pelegrí: A Sant Andreu no pots venir, Martorell acabeu-li de fer la pell".

Malgrat el que va manifestar Manuel Carmona al notari de Martorell el 9 de juny de 1951 en el sentit de ser persona favorable a la segregació i haver estat enganyat per l’alcalde de Castellbisbal, a Sant Andre ningú se’l va creure i sempre es va considerar aquella maniobra com una facecia tramada i coordinada per amagar la renúncia o la presumta venda per haver de renunciar al contenciós que s’havia endagat.

L’alcalde Ramoneda fa un enorme esforç per superar la firma de renúncia d’aquest compromisari. La voluntat i l’unanimitat del poble de Sant Andreu per unificar aquest terreny inserit al seu terme municipal va tenir menys pes que l’influència desplegada per Joan Roig, alcalde de Castellbisbal, que va moure els fils del contenciós devant el governador civil de Barcelona i altres autoritats del Ministerio de la Gobernación. La tenacitat de tot el poble de Sant Andreu en la seva lluita reivindicativa fou desigual enfront els mecanismes amb que comptaven, en diverses administracions, els de Castellbisbal.

La desvinculació del Sr. Carmona provoca un canvi radical el els tràmits de segregació. Hi ha una sèrie de factors administratius que juguen a favor de Castellbisbal, però els santandreuencs, amb el seu alcalde al cap, no es distreuen durant 1951. L’any 1952 continuen les gestions, però l’activitat de Sant Andreu minva. L’11 de desembre del mateix any l’alcalde Ramoneda deixa el càrrec i és substituit per Joan Amigó i Vendrell. Amb el nou alcalde el tema queda en suspens per al·legat administatiu i el 9 de marc de 1954 el governador civil de Barcelona tramet a l’alcalde Amigó la resolució del ministre de la Governació adoptada al Consell de Ministres del de febrer de 1954, publicat al BOE el 15 de febrer i al BOP el 20 del mateix mes i any. Mitjançant aquest decret es resol el contenciós a favor de Castellbisbal.

 

Intent d'agregació de territori de Castellví de Rosanes
Hi ha un intent d'agregació de territori de Castellví de Rosanes per part del municipi de Sant Andreu de la Barca, del que no tenim gaire més informació, almenys per ara, que un plànol d'abril de 1935.

El títol del plànol (d'una escala 1:25.000) no ofereix cap dubte: "Plano gemométrico del terreno que se segrega del término municipal de Castellví de Rosanes. Superfície: 433 Ha 54 a 50 m2".

El projecte hagués suposat agregar a Sant Andreu de la Barca tota la zona de Can Mitjans, amb la seva riera, amb una superfície de més de 4 quilòmetres quadrats a sumar als 5,2 que té Sant Andreu de la Barca. Era un guany considerable en territori!

 

L'intent de 1970 d'agregació de la zona de Castellbisbal
El juny de 1970 l’alcalde Jaume Miralles i Aragonés repren el tema i reivindica novament el territori del municipi de Castellbibal que es a la dreta del riu Llobregat, tot informant-se en l’advocat Josep Ma. Subirachs i Martínez, qui el 12 de juny de 1970 li comunica la negativa i li envia el Decret del Consell de Ministres del 5 de febrer de 1954 que diu textualment:

"Por no estimarse de necesidad ni de conveniencia económico-administrativa la segregación solicitada por la mayoría de los vecinos de una parte del Término municipal de Castellbisbal para agregarla al colindante de San Andrés de la Barca ante al contrario, apreciándose los graves perjuicios que con la indicada segregación se producirán al de Castellbisbal; en armonia con lo dispuesto en los arts. 13, apartado c, y 18 de la Ley de Régimen Local, de 16 de diciembre de 1950; de conformidad con los dictámenes de la Dirección General de Administración Local y Consejo de Estado, a propuesta del Ministro de la Gobernación y previa deliberación del Consejo de Ministros.
Dispongo:
Artículo único. Se deniega la segregación de la parte de término municipal de Castellbisbal que para su agregación al de San Andrés de la Barca, ambos de la provincia de Barcelona solicitan los vecinos de dicha porción de terreno”.

Després d’aquest informe de l’advocat Subirachs comunicant la negativa de segregació no apareix més documentació ni torna a citar-se el tema en cap document o acta de l’Ajuntament de Sant Andreu.