SANT ANDREU DE LA BARCA

El món de la pagesia a Sant Andreu de la Barca

L'activitat pagesa a Sant Andreu de la Barca va ser la font de vida del municipi fins ben entrats els anys seixanta del segle XX.

Com diu Xose Lois Garcia en el llibre La pagesia a Sant Andreu de la Barca (2004): "Per tal d'articular un estudi sobre la tradició agrícola a Sant Andreu de la Barca cal que ens remuntem a les diverses troballes arqueològiques en l'ac­tual espai de la capella de Santa Madrona del Palau, on se suposa que hi va haver una gran villa romana, al voltant de la qual es va aglutinar un complex d'habitatges. Comptem amb una sèrie d'utensilis domèstics de l'època roma­na i molts amb característiques fenícies. Aquests utillatges són de format rude i sense decoració. Les fonts arqueològiques ens ofereixen bastants indi­cis sobre el sedentarisme d'aquesta comunitat; sobretot per les troballes de sepultures a l'ampli espai de Puigbó, no gaire lluny de l'actual estació ferro­viària i de l'institut d'ensenyament. Es tracta de més de 50 sepulcres del segle IV després de Crist, que coincideixen amb la desintegració de l'Imperi romà".

Estem, doncs davant un territori que des de l'inici dels temps històrics va estar marcat per la vida agrícola.

Dues unitats poblacionals i un territori estructurat
Com judica García: "Hi havia dues unitats poblacionals, la de Sant Andreu i la del Palau, assen­tades en un territori conegut com la cubeta, sobre sediments que el riu Llobregat va anar dipositant als replecs de les muntanyes d'Ordal. En aquest espai, tan delimitat per la muntanya i pel riu, s'hi va fomentar una agricul­tura amb característiques pròpies i molt dependent del riu Llobregat, que podem denominar cultura fluvial".

Des de el segle XI quan apareix per primera vegada mencionat el territori de Sant Andreu de la Barca, sembla clar que hi ha dos nuclis de poblacions, Sant Andreu i el Palau.

Cal també prestar atenció a la toponímia antiga de Sant Andreu de la Barca: la denominació antiga Aquis Tonsis o Aquae Tonsae, aigües somortes o marismes, que ens forneix una informació sobre l'existència d'un remansament del riu Llobregat.

També cal prestar atenció a l'existència d'una articulació viària que unia els obstacles naturals de la Roca de Droc i el Congost. Molt segurament estem davant una antiga calçada romana que creuava el dos nulcis de població de al zona.

En aquesta marc geogràfic té lloc el desenvolupament agrícola de Sant Andreu de la Barca durant segles.

Diversos elements del paisatge de Sant Andreu ens permerten encara avui recordar l'agricultura més antiga que es va desenvolupar en aquest entorn. Les vinyes que van ocupar un enorme espai fins als anys setanta del segle XX i les millenàries oliveres que avui podem contemplar a can Preses són expressions del que resta d'aquella època.

El canvis en la producció agrícola
Sant Andreu comptava amb tres espais ben definits: el fluvial, o part baixa, al costat del riu Llobregat, on es cultivaven els productes hortícoles: la zona intermèdia o de la Plana, on hi havia les vinyes, les oliveres, etc.; finalment, la muntanya, espai dedicat al bosc i també a les vinyes.

A tots tres espais era present la masia, construcció completament funcional per al pagès. La seva organització obeïa a la interrelació entre home i paisatge. 

L'especial paisatge de Sant Andreu de la Barca generava productes diferents, que més enllà de l'alimentació de la població, produïen excedents, especialment d'oli i vi. En canvi hi havia manca de cereals, que eren portats de Barcelona pels traginers de retorn de la comercialització de l'oli i el vi, amb altres productes com el peix i els salaons.

El cultiu del vi, com a molts llocs de Catalunya, es feia mitjançant contractes de rabassa morta. La problemàtica d'aquest tipus de contracte i les seves derivacions polítiques, també varen tenir a Sant Andreu de la Barca com a protagonista.

També va tenir una forta incidència en el cultiu de la vinya l'arribada de la filoxera, a finals del segle XIX. El ajuntaments de Sant Andreu de la Barca presidits per Antoni Jansana i Joan Falguera van fer constat a les iniciatives contra la plaga i les seves conseqüències econòmiques.

En moltes de les finques, la crisi agrícola es va saldar amb la plantació d'arbres fruiters, especialment presseguers.

Estructura feudal del camp català
Quan en el llindar del segle XII la reconquesta als àrabs deixa lliures els terrenys de Sant Andreu de la Barca, aquests s'integren  dins d'una estructura clarament feudal, amb una determinada propietat de la terra, en mans dels nobles terratinents i de l'església, en aquest cas al monestir de Sant Cugat del Vallès. 

Hi ha alguns personatges que podem esmentar d'aquesta època: És el cas del mercader Marcús, que va lluitar contra l'expedició d'Almansor, on va ser fet presoner i portat a Còrdova, l'any 985. Un cop alliberat, va rebre donacions de terres, entre elles l'alou de terra que tenia a Sant Andreu de la Barca. Un descendent d'aquest, Bernat Marcus, va ser un noble que pertanyia al consell del comte Ramon Berenguer IV i un dels homes amb més influència en la reina Peronella. Era propietari de les terres d'extramurs de Barcelona, a la muntanya de Montjuïc.

Bonaventura Pedemonte, al seu llibre Notes per a la Història de la Baronia de Castellvell de Rosanes, parla del nou ordre on la principal font de senyoriu és ostentat per la baronia dels Castellvell.

Com explica  Xose Lois Garcia: "Diguem, de passada, que les estructures agràries de caràcter feudal a Sant Andreu de la Barca estaven dins del context espacial que avui distingim com a comarca del Baix Llobregat. Aquí es van donar unes connotacions particulars dins de la propietat dinàmica feudal com va ser l'alliberament de terres, ja des de temps visigòtics, que van conformar una nova via d'adquisicions de terres, o alous, que procedien de l'Església. Les propietats que tenia el monestir de Sant Cugat a Sant Andreu de la Barca van passar a usufructuaris per contracte i foren matèria d'herència dintre de la família i amb el pas del temps esdevingueren propietat. A grosso modo així es pot entendre l'evolució de la propietat de la terra al Baix Llobregat. Diguem, així mateix, que a Sant Andreu de la Barca les possessions de terres es van produir, també, mitjançant aprisió, que representava ocupar una terra sense titular directe amb el propòsit de rompre-la, d'explotar-la com cal i obtenir-ne la propietat. No tenim gaire més informació sobre l'evolució dels canvis de propietat a la nostra comarca".

Diu Xose Lois Garcia en el llibre abans esmentat: "Durant llargs períodes a la baixa edat mitjana, els conflictes senyorívols i els denominats mals usos es van deixar sentir al minúscul Sant Andreu. El poder feudal, amb el seu pes ombrívol, va modular una maquinaria local no exempta de conflictes. Les obligacions senyorívoles es feien sentir en tots els àmbits de la vida quotidiana.

I afegeix: "Els sense terra van ser el pulmó de les lluites remences contra els sis mals usos senyorívols. A la guerra dels Remences, de finals del segle XV, que es va pacificar amb la sentència de Guadalupe el 1486, surt triomfant la masoveria i bona part dels masovers es fan propietaris. Aquesta guerra, sens dubte, porta noves estructures a Sant Andreu de la Barca i modifica la vida dels poc més de 30 focs que hi havia entre els dos nuclis de població: Sant Andreu i el Palau. La sentència de Guadalupe, va pacificar senyors i pagesos, introduint-hi noves relacions de convivència i els primers indicis d'un canvi estructural. La revolució industrial i comercial de la Catalunya de finals del segle XV no s'entén sense el canvi jurídic propiciat per la sentència de Guadalupe. Les relacions entre el camp i la ciutat i entre la vida rural i la urbana, parteixen de la propietat del mas, que sempre tendia a ampliar-se i mai a minvar, a la qual cosa contribuïa la figura de l'hereu".

La masia, centre de l'activitat agrícola
Els canvis històrics varen provocar que a Catalunya es conformés una específica manera de propietat de la terra; la masia.

Els propietaris de la terra, del mas, vivien en una masia amb els seus masovers. Aquest ens, la masia, va contribuir molt a formar la identitat de Catalunya com a nació i va ajudar a definir els seus pobles. La vida rural estava disseminada però també concentrada al voltant del mas i la masia, com a hàbitat natural. A les masies es van donar diverses formes de vida rural. S'hi van desenvolupar comportaments i relacions estables durant molts segles. Quan J.H. Elliott analitza la societat catalana al seu llibre, La revolta dels catalans (I598-I640), no passa per alt la funcionalitat equilibradora de la masia, amb els masovers al front de la producció.

A la masia es van formar els hàbits tradicionals i l'afecció de les persones a la seva llar imprimia caràcter als seus habitants.

La diversitat arquitectònica de les masies obeeix a la diversitat climatològica, al medi geogràfic i a les necessitats dels seus habitants. Habitualment, la primera planta té un vestíbul, la cuina, el celler i altres departaments de labor. La segona planta ofereix una gran sala per a reunions, al voltant de la qual es distribueixen un determinat nombre d'habitacions. A la part més alta, hi ha un espai amb finestres, on es dipositen els diversos productes de la terra per tal d'assecar-los o conservar-los. Aquest format s'adapta al que tenen les dues masies que encara es conserven a Sant Andreu de la Barca: can Preses i ca n'Arcs.

Masies importants
A Sant Andreu de la Barca hi va haver més d'una dotzena de masies, de les quals només en queden dues: ca n'Arcs, molt modificada en la seva estructura arquitectònica, i can Preses, que conserva bona part de l'estructura original i encara evidencia el poder que va tenir a l'entorn del Palau.

Basant-nos en la documentació que fa referència a la masia de ca n'Arcs, al Palau, podem conèixer aspectes de la vida collectiva i dels costums de la vila. Sabem que ca n'Arcs efectuava pagaments realment importants a l'esglé¬sia jesuítica de Betlem, a Barcelona, segons consta en un cens escripturat al I746. En aquesta documentació es constata una relació de jornals abonats el 18I9 que mostren el poder social i econòmic d'aquesta masia. Tenim, també, un inventari de venda de productes i dels ingressos que els Archs percebien.

Diguem que algunes terres de ca n'Arcs estaven cedides en concepte de rabassa morta, fins i tot als anys més difícils de producció vinícola, a causa de la fil.loxera. Pere Archs i Salabert compra una taverna a Barcelona el I888, any de l'Exposició Universal, amb la finalitat de vendre-hi la seva producció vinícola. Aquesta taverna feia la funció d'oficina contractant, amb diversos intermediaris del port barcelonès que es dedicaven a col.locar els productes de vinya als diversos ports amercians.

Als anys seixanta va desaparèixer una altra masia, no menys coneguda que les mencionades; es tracta de can Canals, de la família Jansana. Cal mencionar, també, la masia de can Salvi que va perdre totes les seves activitats agrícoles als anys cinquanta.  

La desapareguda Torre Bovera
Una de les gran finques de Sant Andreu de la Barca era la Torre Bovera, situada as la part baixa del Palau.

El feu o alous unificats al voltant de la torre Bovera van ser significatius fins al 1939, per estar en mans de grans famílies amb influència política.

Ja al segle XVIII, la torre Bovera era propietat del noble Joan Antoni Marimon Fernández de Velasco, marquès i comte dels mateixos títols. També una altra família noble, els Vilalba, tenia títols de propietat a Sant Andreu de la Barca.

Cal destacar un plet per apropiació de terres que el propi Carles IV, resol, el 5 d'octubre de I807, a favor de Galceran Vilalba, capità general del regne de Galícia i propietari de bona part de les terres al costat del riu Llobregat a Sant Andreu de la Barca, concretament a Torre Bovera.

La tradicional Torre Bovera passa a ser propietat de Joaquim Nicolau i va ser heretada pel seu fill Lluís Nicolau d'Olwer, gran intellectual catalanista i republicà.

El masover de la propietat fou Josep Casas, que va estar al front de l'explotació de la torre Bovera durant molts anys.

La de la torre Bovera va deixar d'existir als anys quaranta quan va ser repartida entre vàries famílies després de ser expropiada per la Falange, atès que el seu propietari, l'intel·lectual Lluís Nicolau d'Olwer, ministre d'Hisenda de la República, es va exiliar a Mèxic.

Famílies de tradicional relació amb la pagesia de Sant Andreu de la Barca
D'entre els propietaris rurals amb presència durant l'etapa de vida rural de Sant Andreu de la Barca podríem citar diferents grans propietaris de terres que des del segle XV van exercir els seus dominis al nostre municipi.

Un exemple és la presència de la família Jansana o Gentsana, assentada a Sant Andreu i de notable presència a la vida social i econòmica de l'antiga vila.

Els Jansana o Gentsana, procedien del Llenguadoc i es van refugiar a Catalunya tot fugint de les guerres religioses que es van produir a França, el mateix que van fer moltes altres famílies del migdia francès.

Una altra família posseïdora de terres era la dels Vives, que al segle XIX cedeix el cognom a un tal Gelabert de Pallejà que es casa amb la pubilla Vives.

També cal mencionar els Preses i els Pascual, successius propietaris de can Preses, una masia que encara avui, gràcies a Déu, continua amb la seva presència posant de manifest el passat agrícola de Sant Andreu de la Barca.

Altres propietaris a citar poden ser els  Archs, els Prats, els Canals i d'altres, les propietats dels quals estaven vinculades als antics feus eclesiàstics i de noblesa, adquirits durant els diversos períodes de canvis socials i econòmics de la història de Sant Andreu de la Barca.

Diu Xose Lois Garcia en el llibre abans esmentat: "Tot i que els conflictes per les possessions de la terra van tenir el seu apogeu amb el poder feudal i durant l'etapa moderna, també cal remarcar conflictes com el de Josep Archs, que al 1789 manté un plet amb el duc d'Alba, senyor i hereu de l'antiga baronia dels Castellvell i els Vélez a causa d'una vinya".